Si el desig de crear un «front únic» de la classe treballadora per part de Joaquín Maurín i d’Andreu Nin venia d’enrere, serà la nova conjuntura política que s’obre amb el triomf electoral de la dreta en les eleccions de novembre de 1933 la que possibiliti la materialització d’aquesta idea. Així, al poc de celebrar-se les eleccions generals el BOC es dirigeix per escrit a les organitzacions de l’esquerra per intentar crear aquest «front únic» de la classe treballadora.
El 9 de desembre quedava constituïda la primera Aliança Obrera en la història del moviment obrer espanyol. El dia 10 premsa obrera donava notícia de l’esdeveniment. Firmaven aquesta primera Aliança Obrera el PSOE, l’UGT, HISSI, els Sindicats d’Oposició, la FSL, la Unió de Rabassaires, la Unió Socialista i el propi BOC. En poc, la Unió Socialista seria expulsada per participar en el govern de la Generalitat, mentre que la Unió de Rabassaires, el sindicat de la petita burgesia camperola catalana, l’abandonarà.
Aquesta Aliança Obrera va jugar un paper important a Catalunya ja que malgrat ser la CNT la fracció majoritària del moviment obrer català el poder de convocatòria dels sindicats escindits de la central anarcosindicalista i els del propi BOC no era menyspreable, tant que a la província de Lleida el BOC possiblement tingués més força que la pròpia CNT. Va ser aquesta Aliança Obrera la que va liderar la insurrecció proletària a Catalunya l’Octubre de 1934, encara que també van participar nuclis anarcosindicalistes malgrat que la direcció de la CNT no cridés a la insurrecció.
Tal com ho veia Maurín, l’Aliança Obrera, de desenvolupar-se adequadament, hauria de passar per tres fases: organisme de front únic, instrument insurreccional i, finalment, organisme de poder(1) Estava clar, segons aquest esquema, que ara s’estava en l’etapa inicial, en el moment del «front únic», que tenia com a objecte immediat contrarestar el filofascismo de la dreta, el suport polític del qual i de masses era llavors la CEDAI de Gil Robles amb les seves joventuts, els senyorets de les JAP.
Que la necessitat d’organitzar a la classe treballadora per fer-li front col·lectivament a la dreta no era només una obsessió de Nin i Maurín, de l’HISSI i del BOC, es veurà amb el naixement d’Aliances Obreres en diverses parts de l’Estat, La Batalla informa que «la constitució de l’Aliança Obrera a Catalunya va ser el punt de partida. Després va venir València. Després Astúries i Madrid» (2). Així, si la primera va ser la constituïda a Catalunya la més important, la que es convertirà en un paradigma de l’Aliança Obrera serà l’asturiana. A Astúries l’UHP serà una realitat.
La CNT catalana no era a favor de l’Aliança Obrera, possiblement perquè els aliancistes estaven posant en qüestió el seu lideratge entre la classe obrera catalana. Una cosa semblant ocorria a Madrid, on el socialisme era hegemònic, allà tampoc el PSOE i l’UGT no estaven gaire interessats que creixés l’aliança perquè qüestionaria el seu lideratge entre la classe obrera. La pruïja del lideratge estava jugant en contra de les necessitats objectives de la classe treballadora. No obstant això, les dues grans fraccions del moviment obrer es donaran la mà a Astúries, on si bé el socialisme tenia més implantació que l’anarquisme allà no hi havia hegemonia de cap de les parts.
L’acord entre el moviment socialista i l’anarcosindicalista suposarà una fita en la història del moviment obrer espanyol. La CNT asturiana va haver d’oposar-se a la CNT catalana en un Ple de Regionals, on va ratificar la seva determinació que el proletariat asturià pogués anar en comunitat d’acció. A aquest acord se sumaran tot seguit el BOC i l’HISSI, mentre que el PCE, que arribarà a afermar coses tan esperpèntiques com que «l’Aliança Obrera és el nervi viu de la contrarevolució» (3), només entrarà en l’aliança una vegada desencadenada la insurrecció. El fet aliancista tindrà una importància capital, determinant, en la victòria militar i política de la insurrecció ja que la convertirà en la primera victòria de la revolució social en la història de l’Estat espanyol.
L’acord entre socialistes i anarcosindicalistes tindrà un primer comunicat el març de 1934, firmat per la CNT, UGT i el PSOE. El reproduïm íntegrament: