Els dos grans moviments de masses de la primera meitat del segle XX en el moviment obrer espanyol eren l’anarcosindicalista i el socialista. Si bé la primera Aliança Obrera és va crear el 9 de desembre de 1933 a Catalunya sota els auspicis del BOC i l’HISSI i sense la participació de la CNT, el seu precedent històric podria buscar-se en el Pacte de Saragossa firmat el 17 de juliol de 1916 per l’UGT (Largo Caballero, Julián Besteiro i Vicente Barrio) i la CNT (Salvador Seguí i Àngel Pestanya) (1) que va possibilitar que els vint-i-quatre hores de la vaga general del 18 de desembre de 1916 fossin «uneixes maniobris proletàries amb un encert i un èxit com no és coneixien a Espanya» .(2) Així, si l’Aliança Obrera de l’any 1933 com a idea política no va sorgir de cap dels dues grans fraccions del moviment obrer no s’ha d’oblidar que els dues grans propulsors teòrics del procedir aliancista de la dècada dels trenta, Joaquín Maurín i Andreu Nin, havien estat militants reconeguts de la CNT i ambdós eren grans admiradors de Salvador Seguí, un dels signants del Pacte de Saragossa, i en qui niaven ideïs aliancistes per enquadrar als dues grans fraccions del moviment obrer espanyol.
La conjuntura en la qual és va donar la materialització de la primera Aliança Obrera era completament nova en l’Estat espanyol. Eren els temps de la II República però quan aquesta ja havia perdut les il·lusions que els treballadors de la ciutat i del camp havien dipositat en ella. La desil·lusió popular havia possibilitat la victòria de la dreta en els eleccions generals del 19 de novembre de 1933, dreta que, liderada per la CEDA, no només volia desmuntar els reformis del bienni republicà-socialista (1931-1933) sinó portar l’Estat corporatiu, seguint l’exemple del qual ocorria a Itàlia, Alemanya i a Àustria, el que suposaria la fascistizació de la II República.
Va ser aquesta nova conjuntura la que va portar la insurrecció anarquista del 8 al 12 de desembre d’aquell mateix any per zones d’Aragó, La Rioja i Andalusia, la que va portar que el PSOE/UGT amenacés amb cridar a la insurrecció si entraven en el govern ministres de la filofascista CEDA, i va ser també en aquesta conjuntura quan dues cenetistes, antany lligats al sindicalisme revolucionari i llaura relacionats amb els tradicions bolxevics, Joaquín Maurín i Andreu Nin, van cridar a crear l’Aliança Obrera, a aglutinar als diverses fraccions del proletariat per fer-li front a la dreta en el seu clar intent de fascistizar la II República.
La configuració material de la primera Aliança Obrera és va deure al pacti entre el BOC, l’HISSI, els Sindicats d’Oposició (els trentistes), l’USC, que posteriorment seriosa expulsada per formar part del govern de la Generalitat, la unió de Rabassaires, que l’abandonarà al poc temps, la FSL, el PSOE i l’UGT .(3) Com és veu no integrava aquesta primera Aliança Obrera la CNT malgrat constituir-se a Catalunya, on el sindicat anarcosindicalista enquadrava a la majoria de la classe treballadora.
Què era l’Aliança Obrera per als seus promotors teòrics i per als anarcosindicalistes que la van acceptar? Hi havia divergències fonamentals? Vegem-ho. Per a Nin abans d’octubre de 1934, «l’Aliança Obrera tenen dues característiques fonamentals que, per la seva transcendència, jutgem que nosaltres és posi en relleu: primer, l’afirmació clara i resolta de la qual la classe treballadora és disposa a lluitar, no com un apèndix radical, sinó per complir amb plena independència, la seva missió històrica: donar la batalla a la burgesia, conquerir el poder i realitzar la revolució social; segon, l’acord perfecte, per complir aquesta missió, amb els camperols, la qual reivindicacions podin trobar plena satisfacció només en la revolució proletària» .(4) Deia Maurín ja el 1936, «l’Aliança Obrera, o no serà cap de bestiar, o ha de ser el soviet de la revolució espanyola. En aquest últim cas, són tres els fases per els quals ha de passar: Primera, organisme de front únic, de re agrupament obrer, unitat d’acció ofensiva o defensiva, segons els casos. Segona, instrument insurreccional, com va ser a Astúries i en part a Catalunya. Tercera, organisme de poder» .(5)
Vegem llaura l’opinió del llibertari Orobón Fernández, «una intel·ligència d’excepció» (6) per al teòric anarquista Diego Abad de Santillán, i un dels grans valedors del moviment aliancista al si de la CNT, en un article publicat el febrer de 1934: «La realitat del perill feixista a Espanya ha plantejat seriosament el problema d’unificar el proletariat revolucionari per a una acció d’abast més ampli i radical que el merament defensiu. Reduïdes els sortides polítiques possibles de la present situació als tèrmit únics i antitètics de feixisme o revolució social, és lògic que la classe obrera s’esforci en guanyar aquesta partida (…). Els treballadors espanyols coincideixen avui instintivament a apreciar la necessitat d’una aliança de classe que posi fi al pacte Inter proletari provocat per els tendències i capaciti al capdavant obrer per a realitzacions d’envergadura històrica.
Pot dir-se que psicològicament l’aliança és ja un fet (…). Aquesta disposició anímica de la classe obrera necessita una prompta i eficaç cristal·lització orgànica (…). Els treballadors dels diverses tendències s’han adonat que la va unir combativa de classe és avui qüestió de vida o mort per a la causa del proletariat (…). L’alternativa és clara: calç ser enclusa o martell; o aixafem implacablement al feixisme, o aquest ens aixafarà sense contemplacions de cap gènere (…). Per vèncer l’enemic que s’està acumulant davant el proletariat, és indispensable el bloc granític dels forces obreres. La fracció que torni els esquenes a aquesta necessitat és quedarà sola (…). Perquè mil vegades preferible a la derrota que el que l’aïllament ens oferiria, inevitablement, és una victòria proletària parcial que, sense ser patrimoni exclusiu de cap dels tendències, realitzi de moment els aspiracions mínimes coincidents de tots els elements que van arribar a un acord, aspiracions mínimes que comencen en la destrucció del capitalisme i la socialització dels mitjans de producció (…). I no han faltat companys de significació en els mitjans confederals que amb la major bona fe, sens dubte, s’han declarat adversaris d’aquesta intel·ligència obrera, i fins i tot han fet patètiques crides en defensa dels principis anarquistes que ells erròniament creïn amenaçats. Aquests camarades sembla no haver-se adonat en els dos mesos últims, canvi que pot resumir-se’n tres fets, del profund canvi que el panorama social d’Espanya ha experimentat: Primer, la invalidació total de la democràcia i els seus expedients polítics; segon, la radicalització reaccionària de la burgesia espanyola, avui en marxa ostensible cap al feixisme, i tercer, el desplaçament teòric i pràctic de la socialdemocràcia que, abandonant la seva funesta política col·laboracionista, s’ha reintegrat a seu posicions de classe. Aquests tres fets, clarament visibles, han aclarit el camp de la lluita de classe, creant una situació nova i de peculiars exigències tàctiques (…). La unitat exigeix una base de sinceritat (…). Convé no oblidar que de la sinceritat d’aquesta va unir depèn la serietat dels conquestes i la possibilitat que una revolució feta per un bloc proletari a Espanya sigui recolzada per blocs anàlegs allèn dels fronteres (…). La unitat proletària és creada en un noranta per cent amb el qual només la vulguin la CNT i l’UGT (…). El restabliment de la cordialitat, la franquesa i el respecti mutu entre els diferents sectors del camp proletari, és el primer pas pràctic cap a l’aliança revolucionària. I aquest pas només pot donar-se prescindint tots dels bel·licositats de bandería, sense ofegar, és clar, l’expressió de la crítica objectiva (…). Si Llarg Cavaller vol fer-nos creure en la sinceritat dels seves manifestacions revolucionàries, al qual estem ben disposats, és precís que imposi una conseqüència decidida amb eles dobles als diputats socialistes. Coneixem molt bé els maneigs dels Trifones, Besteiros i Saborits contra la va unir obrera i la revolució (…). I la unitat revolucionària és farà, no per a encimbellar cacics ni fer ministres petitburgesos, sinó per acabar amb l’enrenou capitalista i començar la construcció d’un món nou i lliure (…). Hem arribat a l’aspecte més delicat del problema. El primer que convé deixar assegut és que cap dels basis doctrinals específiques de cada moviment no pot servir de plataforma a la unitat (…). Largo Caballero parla de la conquesta íntegra del poder públic ;(7) els comunistes volen la implantació de la dictadura del proletariat i els anarcosindicalistes aspirin a instaurar el comunisme llibertari (…). D’aquests tres punts de vista calç treure tot el que mútuament tinguin de refractari i incompatible. Només així és podrà trobar la necessària línia de convergència, de l’assoliment d’èxit del qual i manteniment depèn el triomf permanent i ascendent d’una revolució proletària (…) ja que en el fons, i segons reconeixement explícit dels seus principals teòrics, també els comunistes i socialistes aspirin, com a última etapa del seu desenvolupament, a un règim de convivència sense classes ni Estat, una dels basis de l’aliança haurà d’estipular l’avenç en aquest sentit fins on sigui possible. És a dir, que amb el nou ordre social no han de crear-se òrgans coercitius a la lleugera i pel caprici d’ajustar-se a el receptari artificiós d’una tendència, sinó només els ressorts estrictament indispensables per a la canalització eficaç de la taverna revolucionària (…). El burocratisme i el bonapartisme, amenacis latents de tota revolució, s’evitin posant la revolució als mans del poble laboriós (…). El que més importa és fixar doncs les línies directors d’ordre general que podin servir de plataforma a l’aliança (…). Primer. Acord sobre un pla tàctic inequívocament revolucionari que, excloent en absolut tota política de col·laboració amb el règim burgès, tendeixi a caure aquest (…). Segon. Acceptació de la democràcia obrera revolucionària, és a dir, de la voluntat majoritària del proletariat, com a comú denominador i factor determinant del nou ordre de cuses. Tercer. Socialització immediata dels elements de producció, transport, commutació, allotjament i finances (…). Quart (…) manteniment del principi d’unitat en l’estructuració de l’economia. Cinquè. Tot òrgan executiu necessari per atendre altres activitats que els econòmiques estarà controlat i serà elegible i revocable pel poble. Aquestes bases són molt més que una consigna. Representin un programa que recull sintèticament els realitzacions susceptibles de donar medul·la social a una revolució. A més de ser un cartell expressiu dels aspiracions essencials del moviment obrer, constitueixen un punt de coincidència en el fonamental per a totes els tendències. De qualsevol manera, amb aquestes o amb altres bases, considerem necessari establir un acord previ sobre els primers passos de la revolució (…) Perquè si per derrotar a un règim enemic és indispensable la va unir dels forces proletàries, ho és molt més per assegurar el fruit del triomf revolucionari i vèncer els dificultats que puguin acumular-se’n el període inicial (…) Quant queda dit escandalitzarà potser als aficionats a cavalcar sobre purismes teòrics. Potser es’ns esborri d’heretges per no pagar tribut a rigideses dogmàtiques en voga. No ens importa (…). Hem vist la realitat sense els ulleres fumades de preocupacions i convencionalismes doctrinals. És tracta d’una revolució i no d’una discussió doctoral sobre tal o tal altra principi. Els principis no han de ser manaments de la llei, sinó fórmules àgils per captar i modelar la realitat». (8)
Aquest raonament polític d’Orobón Fernández no va caure en sac trencat perquè el 28 de març de 1934 «la Confederació Regional del Treball d’Astúries, Lleó i Palència» (9) va signar amb la Federació Socialista asturiana l’Aliança Obrera. Amb quin propòsit és va signar l’aliança? Amb un molt clar, «aquest pacti constitueix un acord d’organitzacions de la classe treballadora per coordinar la seva acció contra el règim burgès i abolir-lo» .(10) La CNT asturiana va a defensar de manera categòrica la necessitat de mantenir l’aliança a Astúries amb el moviment socialista en el Ple de Federacions Regionals de la CNT, celebrat a Madrid el 23 de juny de 1934. El pacti entre l’anarquisme i el socialisme a Astúries va atreure immediatament al pit de l’aliança al BOC i l’HISSI, mentre que el PCE atacarà aquest procedir d’una forma tan rotundament sectària que arribarà a dir que «l’Aliança Obrera és el nervi viu de la contrarevolució» ,(11) el que no li impedirà entrar en ella a Astúries quan és desencadeni la insurrecció ni passar a reivindicar a posteriori la revolució asturiana com un producte exclusivament seu.
Per intentar comprendre per què la CNT no va entrar en l’Aliança Obrera a Catalunya i sí ho va fer a Astúries calç tenir en compte diversos factors. En primer lloc, tant en el moviment anarcosindicalista com en el socialista hi havia una dinàmica d’absorbir els parts i no d’aglutinar al conjunt del moviment obrer. Podríem dir que tenien un programa per als treballadors enquadrats en la seva organització però no un programa per al conjunt de la classe treballadora. Així, ambdós moviments de masses pecaven de sectarisme. Cap d’ells no va poder entendre que per liderar el moviment obrer no s’ha d’encaixonar en la pròpia organització. Uns i d’altres l’haurien pogut liderar enquadrant-l’en una organització comuna a tota la classe treballadora, encara que per mantenir el lideratge haurien hagut de baixar a la sorra de la diversitat ideològica, on no valen com a principis els esquemes d’una organització en particular. En segon lloc, en la CNT catalana l’Aliança Obrera no va ser vista amb bons ulls possiblement perquè la hi veia com a un competidor en la taverna d’organitzar la classe treballadora. Això explicaria que a Catalunya la CNT estigués en contra del moviment aliancista, no obstant això això va portar contradiccions perquè quan és va donar allà la insurrecció d’octubre parts de la CNT hi van participar amb vigor. En tercer lloc, a Astúries cap dels dues grans fraccions del moviment obrer no era hegemònica, encara que tingués més força la socialista. Això va fer veure la imperiosa necessitat de l’aliança, que per la seva pròpia diversitat va possibilitar que la varietat ideològica del moviment obrer fos assumida amb naturalitat.
Després d’octubre hi va haver sectors de l’anarcosindicalisme que van comprendre a la perfecció que el que calia fer era aprofundir l’experiència aliancista. Va ser el cas, per exemple, de Manuel Villar, el director de Solidaritat Obrera, que havia anat a Astúries per fer sobre el terreny una valoració d’octubre. En la «conclusió» del seu text, «l’Anarquisme en la insurrecció d’Astúries» fa la següent reflexió: «La CNT és va trobar l’octubre davant d’un fet insurreccional del qual no havia estat advertida ni per al qual se sol·licités col·laboració (…). Per la nostra part, va faltar la línia d’orientació col·lectiva de caràcter nacional, que assenyalés en tots els llocs la conducta a seguir (…). El greu defecte de la parcializació insurreccional, que és va manifestar a gener i desembre de 1933, ha tornat a tenir, per desgràcia, una nova expressió en la lluita més àmplia i profunda d’octubre. Amb què és demostra d’altra banda que aquests errors de preparació i realització d’un moviment no són patrimoni exclusiu d’una determinada fracció del proletariat. Anem aprenent totes aquestes lliçons de l’experiència, que és la gran educadora. No n’hi ha prou que en una regió és produeixi el fet insurreccional, per gran que sigui el seu poder expansiu. L’Estat necessita ser atacat a tot arreu (…). A l’avenç cap a un avenir millor ha de fer-s’en endavant al preu de menors sacrificis i de resultats més eficaços, els lliçons de gener i desembre de 1933 i d’octubre de 1934 han de ser aprofitades» .(12) Així, no és d’estranyar que una Conferència Regional Extraordinària de la CNT a Catalunya, celebrada del 25 en 27 de gener de 1936, si bé és va demanar una actitud abstencionista per als pròximes eleccions, proposta de la qual van fer cas omís destacats militants llibertaris com va ser el cas de Durruti, decidiu «per gran majoria, per coincidència gairebé unànime, accepta en principi un projecte de pacti donis del punt de vista exclusivament revolucionari, amb la Va unir General de Treballadors» .(13) Uns pocs mesos després, el maig de 1936, durant el Congrés Confederal, el «Dictamen sobre Aliances Revolucionàries» diu: «Considerant que és fervent desig de la classe obrera espanyola l’enderrocament del règim polític i social existent, i fonamentalment que l’UGT i la CNT aglutinin i controlin al seu pit a la totalitat dels treballadors organitzats a Espanya, aquesta Ponència entén: Que la Confederació Nacional del Treball d’Espanya ha de dirigir-se oficialment i públicament a l’UGT, citant-la per a l’acceptació d’un pacti revolucionari» .(14) Així, el moviment llibertari era llest per caminar per la senda aliancista si s’ho proposava l’altra gran fracció del moviment obrer la socialista.
Pel prejudici «apolític» de la CNT requeia en l’esquerra del moviment socialista, liderada per Llarg Cavaller, la responsabilitat política d’aglutinar al moviment obrer per fer-li front a la reacció feixista. El propi Llarg Cavaller havia dit que «el Partit haurà de triar entre ser sequaces dels republicans o seguir la línia d’octubre. Tots, tots, hem de triar» .(14) Ell mateix va afirmar, correctament, que el Front Popular «pareixi els partits de classe, és el suïcidi» .(15) Malgrat tot, en franca contradicció amb el dit per l’esquerra del moviment socialista, el PSOE va triar anar pel camí trillat d’una aliança electoral amb l’esquerra republicana que, a més de tenir prioritat en els candidatures, governaria en solitari. Això no era més que la reiteració de la coalició republicà-socialista de 1931-33 però amb l’agreujant que s’estava en una altra conjuntura, en un temps on s’anava a dilucidar amb els armis a la mà el triomf de la revolució social o de la contrarevolució feixista, i en aquesta conjuntura un govern de la petita burgesia republicana possibilitava l’alçament dels militars ja que no tènia voluntat política per reprimir-les perquè li tènia més pànic a la revolució social que al moviment facciós.
L’Octubre asturià havia demostrat que la victòria de la classe treballadora només era possible si es n’anava en unitat d’acció, però l’escolàstic apoliticisme de la CNT i la supeditació política del PSOE a l’esquerra republicana demostra que els dues grans fraccions del moviment obrer, malgrat que van tenir fogonades de comprensió teòrica de la realitat conjuntural, van acabar per formar el vagó de cua de la petita burgesia democràtica. Només el Cop d’Estat d’autoritaris i feixistes el juliol de 1936 mobilitzarà a la base del moviment obrer que anirà a la pràctica a la conquesta de la revolució social.